A LA VIDA, NO ESTEM SOLS

A la vida, no estem sols, però en aquesta situació jo no puc ni vull arribar entendre a el perquè.

Sí, el càncer ha tornat a fer de les seves. Tothom pensava que ho havia superat, però no ha sigut així. Tot el temps que portava patint... Ara ja sé que mai estàs prou preparat per la mort d’un ésser tan estimat, com pot ser el teu germà.

I és que, pensant-ho així, en això consisteix la vida: naixem i, des de petits ens ensenyen a afrontar-nos a la realitat, anem creixent i aprenem que no tot és bo, que hi ha coses que ens fan mal, que tots som persones, que podem passar de tenir-ho tot a no tenir res.

I és que ningú demana posar-se malalt, ningú demana tenir un càncer. Tothom creua els dits perquè no li passi res a ell, ni als seus familiars ni a ningú que l’envolta. Molta gent tanca els ulls i desitja un demà perfecte, demana un i altre cop que les coses funcionin i segueixin el seu camí. La gent vol estar bé, sentir-se bé. Tothom es preocupa per ell “vull estar sa”, “vull tenir diners per viure”, “vull un lloc on dormir”, “vull una educació pels meus fills”... Però després arriba allò que tan impacta. En aquell moment sents que tot cau a terra. Tots aquells desitjos, tots aquells pensaments... Totes aquelles coses que volies per ser feliç. Tota aquella llista, s’ensorra. I penses que tot va malament, i et preguntes el típic «per què». De vegades pots arribar a ser tan cruel com per pensar, “per què a mi i no a una altra persona?” i és que som així els humans.

El que no som capaços de veure o el que no volem veure, és que cada dia mor algú, cada dia algú perd una persona important en la seva vida, cada dia milers de nens no van a l’escola, cada segon passa una cosa dolenta a una persona al món. I és l’atzar qui ho decideix, n'estic segura.

El que no veiem en aquell moment és que no totes les coses dolentes ens passen a nosaltres, potser aquest cop sí però, mentre nosaltres estàvem feliços, mentre nosaltres ens enamoràvem, mentre nosaltres apreníem, mentre nosaltres anàvem al metge a una revisió i ens deien: «Estàs sa, segueix així», hi havia persones a les quals les deixava la parella, persones que no anaven a l’escola, els detectaven una malaltia, n’hi continua havent. I és només en aquest instant, en el que tu sents tot el que ells estaven sentint. I sí és cert, no podem sentir-nos malament cada cop que algú es mor, cada cop que passa alguna cosa que marca la vida d’alguna persona i la canvia, no podem, perquè a cada segons ens hauríem de sentir malament, i no és això el que demano. L’única cosa que demano és que siguem conscients de que les coses passen, i per mala sort, de dolentes també.

No estem sols, tothom en algun moment pateix, tu, jo... i el que vull dir amb tot això és: per què no ens ajudem? Per què no deixem a part l’egoisme de la nova ideologia de la societat humana, deixem de pensar només en nosaltres, i en veure algú amb el cap baix, en veure algú sense somriure, en veure algú que necessiti ajuda, per què no deixem per un segon apart els nostres problemes i ens posem a ajudar? A la vida no estem sols, a la vida hi som tots. Ja que la vida no deixarà mai de ser injusta amb nosaltres, nosaltres podem deixar de ser injustos amb nosaltres mateixos?